Opinió de Cristina Domingo, veïna de Paterna: ‘Clar que sí al valencià !!’

Opinió de Cristina Domingo, veïna de Paterna: ‘Clar que sí al valencià !!’

Quan escric este article ja s’haurà produït la consulta sobre la llengua base en els centres educatius, i confie que les famílies hagen votat sí a augmentar la presència del valencià en les aules.

Jo sóc valenciana. No tinc huit cognoms valencians, ni crec que siga important tindre’ls. El que és important per a mi és que qualsevol persona que vinga de fora senta que pot formar part d’esta comunitat oberta en la qual saber valencià ajuda a esta integració. La meua història personal respecte del valencià arranca en un barri mariner de València: el Cabanyal, on es parlava valencià al carrer, però estava prohibit a l’escola. El meu besavi tenia una escola on els xiquets i xiquetes entraven parlant valencià i on les meues ties, que eren mestres del col·legi, amb un sentit del deure encomiable, els pegaven amb el regle cada vegada que els escoltaven dir una paraula en valencià. Elles m’ho contaven orgulloses d’haver fet el que calia: tractar d’eliminar una llengua de segona categoria i implantar l’única llengua que s’havia de parlar en Espanya. 

Quan vaig anar creixent, vaig estudiar la història de la persecució del valencià. Han sigut molts anys de prohibicions, fins i tot hi havia normatives que prohi!bien parlar en valencià per telèfon. I no m’estic referint al periode franquista sinó a temps anteriors, a les primeres dècades del segle vint. Després, amb el franquisme, la persecució al valencià i a les altres llengües de l’estat, va continuar. Per això no ens ha d’estranyar que a Alacant, una de les ciutats on la persecució al valencià va ser més dura, es parle ara molt poc valencià. A més, la repressió lingüística va anar acompanyada d’un procés de desvalorització. Des de les diverses administracions es repetia matxaconament que les llengües pròpies eren llengües de segona, de persones sense cultura. Per això els meus pares em van parlar en castellà, perquè volien que jo fora “algú” en la vida. I això ha passat a milers i milers de persones a València: la deserció lingüística de pares valencians que han parlat en castellà als fills perquè tingueren un futur millor.  Amb la transició i l’etapa democràtica, el valencià era un malalt que calia cuidar i protegir, i sobretot prestigiar socialment, perquè les persones que l’havien abandonat el tornaren a estimar com a llengua de cultura, com a una llengua europea més, però això no ha passat. Les diverses administracions autonòmiques valencianes, amb algunes excepcions puntuals, han fet molt poc per prestigiar la llengua. Introduir el valencià a l’escola va ser un pas important, i les escoles en valencià, que són les úniques que garanteixen que els xiquets i xiquetes siguen realment bilingües, han ajudat més encara. Però si quan els xiquets ixen d’escola troben que la vida es fa en castellà, la motivació per a aprendre valencià es va desunflant, perquè el repte com a societat era i és molt gran: recuperar el valencià i fer qu siga una llengua de parla normal fora de l’escola. 

Està demostrat que amb l’assignatura de valencià i alguna altra assignatura més en valencià, la població escolar no pot arribar a ser bilingüe, és a dir, a dominar el valencià i el castellà al mateix nivell, perquè el castellà és la llengua predominant en mitjans de comunicació, xarxes socials, etc. Per això, per a poder parlar fluidament valencià cal que les assignatures en valencià siguen predominants.  Així sí que podrem començar a revertir esta situació, que jo crec que és anòmala si la comparem, per exemple, amb la situació del gallec a Galícia, on s’estudia com a llengua prioritària a les escoles i on tots els càrrecs públics, siguen del partit que siguen, parlen sempre en gallec. Per tant, el desafiament és molt gran, perquè la recuperació del valencià hauria de formar part dels grans objectius que ens plantegem com a poble. Confie que esta consulta haja servit perquè les famílies hagen votat a favor que les seues filles i fills aprenguen en valencià, que serà un pas molt important per a mantindre l’esperança.