Itineraris escolars a Paterna: el pas de les propostes a les accions concretes

OPINIÓ MARÇ 2026

LA CULTURA DE LA BICI ES CONSTRUÏX AMB CARRERS SEGURS

Sita Holtslag Aliança per l’Emergència Climàtica de Paterna

Vaig créixer a Nicaragua, on moure’m depenia sempre dels adults. Per a anar a qualsevol lloc necessitava que els meus pares —o els pares d’algun amic— em portaren en cotxe. La mobilitat estava condicionada per horaris, favors i disponibilitat. En eixe moment semblava normal, però amb el temps vaig entendre tot el que faltava.

Quan vaig mudar-me a Holanda sent adolescent, va haver-hi alguna cosa que em va marcar més que l’idioma o el clima: la llibertat. Recorde la sensació d’anar en bicicleta a casa d’una amiga per primera vegada, sense cotxe i sense adults. Anar al col·legi en bici amb els meus amics, decidir on anar després de classe, parar pel camí… tot era possible. Mentres avisara a casa d’on estava, el món s’obria. Eixa autonomia va ser profundament empoderadora.

Fa tres anys ens mudàrem a la Canyada, i eixa llibertat és una de les coses que més trobe a faltar. Ací, desplaçar-se en bicicleta pel poble —i especialment entre pobles o cap a la ciutat— és complicat. El cotxe és més còmode i, sobretot, es percep (i és) molt més segur. I eixa percepció importa.

Perquè, al contrari del que moltes vegades es creu, la “cultura ciclista” no apareix per casualitat ni perquè la gent siga més valenta o esportiva. Sorgix quan la infraestructura és segura, contínua i ben dissenyada. Quan els carrers protegixen els qui van en bici, la gent comença a pedalar de manera natural. Molts exemples ho demostren:

A Sevilla, a principis dels anys 2000, menys de l’1 % dels desplaçaments es feien en bicicleta. Després de construir en pocs anys una xarxa connectada de carrils bici protegits, l’ús de la bicicleta es va multiplicar per més de deu. No va canviar la gent: van canviar els carrers.

A París, la transformació ha sigut recent però contundent. Carrils bici protegits, reducció de l’espai per a cotxes i “carrers escolars” tancats al trànsit en hores d’entrada i eixida han fet que hui famílies i xiquets es moguen en bici amb molta més seguretat.

A Bogotà, la Ciclovia —més de 100 km de carrers tancats als cotxes cada diumenge— va permetre a generacions imaginar una ciutat pensada per a les persones. Eixa experiència va ser clau per a impulsar infraestructura ciclista permanent.

I a Barcelona, les superilles van reduir el trànsit dins dels barris, creant carrers més tranquils, segurs i habitables, especialment per a la infància.

Com a mare de tres fills, este tema és profundament personal. El meu desig és senzill: que puguen anar en bicicleta al col·legi i a casa dels seus amics sense sentir-se en competència amb els cotxes.

Per això vaig unir-me al grup d’Itineraris Escolars. Ens va alegrar molt que les nostres propostes foren rebudes per Nuria Campos i el seu equip, i esperem que es traduïsquen en accions concretes.