El festival de Música Antiga i Barroca de Peníscola conclou la seua XXII edició amb un concert de l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana
Sota la batuta de Daniel Abad Casanova l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana tancarà el festival de Música Antiga i Barroca amb una vetlada dedicada a la música de Bach. I comptarà amb el luxe de tindre com a oboè solista a Vicent Llimerà. El concert serà dissabte 12 d’agost a les 22.30 al castell del Papa Luna.
Daniel Abad Casanova és un dels directors d’orquestra espanyols amb més projecció internacional de la seua generació. Actualment és Director Musical de l’Orquestra de cambra de la Comunitat Valenciana, amb la qual ha realitzat nombrosos concerts amb gran èxit de crítica i públic, i el seu repertori concertístic inclou tot tipus d’obres i estils, des del Renaixement fins a obres del segle XXI.
Vicent Llimerà ha sigut oboè solista convidat de l’Orquestra Nacional d’Espanya (2008-2013) i col·labora com a solista d’oboè d’amor i corn anglès amb l’Orquestra de València, Orquestra del Palau de les Arts i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), amb les quals ha efectuat registres sonors. Des de 2013 actua com a solista convidat d’oboè amb l’Orquestra del Gran Teatre Liceu de Barcelona. Després d’una llarga etapa com a professor d’oboè i cap d’estudis del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló, en l’actualitat és Catedràtic d’Oboè del Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València
Les peces de què podrem gaudir al programa són, en primer lloc la Simfonia de la Cantata Weinen, Klagen, Sorgen, Zagen, BWV 12 (Plor, lament, afany, temor). Estrenada el 1714, aquesta cantata va ser escrita per Johann Sebastian Bach a Weimar per al diumenge de goig, el tercer diumenge després de Pasqua.
Bach va ser nomenat Konzertmeister a Weimar en la primavera de 1714, un lloc que implicava la interpretació d’una cantata d’església cada mes. L’obra està estructura en set moviments, una simfonia instrumental, una passacaglia coral, un recitatiu basat en una citació de la Bíblia, tres àries i com a coral de tancament, l’última estrofa de l’himne «Was Gott tut, das ist wohlgetan» escrit per Samuel Rodigas en 1674.
Bach va interpretar la cantata de nou en 1724, durant el seu primer any a Leipzig. Posteriorment va modificar la primera secció del cor inicial per a formar el moviment Crucifixus del Credo de la seua Missa en Si menor. El compositor Franz Liszt va basar algunes de les seues peces per a instruments de tecla en aquest mateix material temàtic.
A continuació l’Orquestra de Cambra de la Comunitat Valenciana interpretarà el Concert per a Oboè i Orquestra en Re menor BWV 1059. El concert en Re menor, el manuscrit del qual es troba perdut, es publica per vegada primera en 1855 i procedeix d’una reconstrucció per a oboè del Concert per a clavecí número 8, BWV 1059.
Li seguirà el Concert per a Oboè i Orquestra en Fa major BWV 1053. Obra composta a principis de 1720, durant la seua estada a Cöthen. Malgrat els dubtes que presenta l’instrument solista al qual està dirigit (oboè d’amor, viola, oboè), durant molt temps s’ha especulat, per part dels musicòlegs, que l’oboè és l’instrument original del concert BWV 1053. El manuscrit original es troba perdut.
En la segona part del concert l’orquestra interpretarà el Concert de Brandenburg núm. 1 en Fa major, BWV 1046, primera peça d’una de les col·leccions de concerts més extraordinària i alhora misteriosa que la música ens ha obsequiat i que amb el transcurs del temps s’ha convertit en un dels emblemes del període barroc.
El Concert de Brandenburg núm. 1 es troba formalment entre el concerto grosso i el concert per a solista. És l’únic, dels sis concerts de Brandenburg que consta de quatre moviments. Els tres primers segueixen l’estructura tradicional italiana (Allegro-Adagi-Allegro). El quart és un extens Menuetto d’inspiració francesa, amb tres trios (una secció intermèdia que contrasta quant al caràcter i orquestració, confiada a un petit grup d’instruments), el segon dels quals és una polonesa o polacca. És precisament aquest moviment el més sorprenent i original de la partitura, tot un model d’invenció instrumental, per exemple en l’últim trio, en el qual semblen ressonar en les trompes els ressons d’una cacera.
